NOIS I NOIES, COM DÓNA DE SI LA BOMBOLLA CULTURAL... !!!
Com si giréssim al voltant de la superfície relliscosa d'una bombolla de sabó, la bombolla cultural ens ha fet parlar de temes com la creació indiscriminada d'equipaments que s'han convertit en economies improductives (a curt termini), de produccions culturals que no s'han regit pel mercat i que han fet que el suministre de diners pugués ser mercantilista, mal distribuit i fins i tot en alguns casos especulatiu... BON COMENÇAMENT PER AQUEST DEBAT AMB 20 PERSONES... Continuem sumant!!
Quan es parla d'indústries culturals que produeixen "bens intangibles" a moltes persones ens salta l'alarma i és que comença un joc en el que no tothom hi es comptat....
Amb la situació de bonansa ens hem cregut (o ens han fet creure) necessitats que no existien, més cotxes i més bons, més cases i més grans, més cultura i més... què?... ¿Tot és prou dolent com per posar-ho dins del mateix sac ????
Quan es planteja la meravella de jugar a fer bombolles com un joc de criatures que ens ha de deixar entusiasmats, es perd de vista que aquest joc (ja en la més innocent i tendra infància) acaba provocant moltes desil·lusions i molta competitivitat i és que no pensem que igual algú fa la bombollá més grossa i això ens fa ràbia, que arriba un moment que s'acaba el sabó i això també ens fa ràbia, i que sempre-sempre les bombolles acaben explotant...
El problema que jo hi veig a tot això és que des del patrocini de la CULTURA OFICIAL fet per les administracions ens fan creure (i nosaltres hi juguem, igual que quan érem criatures jugàvem amb les bombolles) que hi ha una cultura que és millor que una altra i això és lo preocupant perquè provoca un desequilibri de les necessitats reals de cultura... No deixa de ser curiós que un professor i un poeta manifestin que són persones externes al món de la cultura... què passa doncs amb un encofrador o una xarcutera????
Una de les coses que vaig trobar més encertades va ser la següent afirmació "EL VALOR EL MARCA EL PÚBLIC", però tot i així només funciona quan el públic ha rebut prou informació per triar el que vol escollir i atorgar valor a determinats "productes culturals"; perquè si en el recorregut només s'ha potenciat un determinat tipus de cultura (i em refereixo a aquella que ens té durant un parell d'hores asseguts en una poltrona, amb la ment en blanc/gris i rebent només la informació -més o menys bona- que ens envien aquelles persones que estan "actuant" per a nosaltres) no estem ni tan sols atorgant valor, senzillament estem assistint com a corderets al sacrifici de l'altar de l'espectacle. I això ens fa, com va dir algú ESTAR ATONTATS !!!... potser sí que tot i viure el present hauríem de revisitar el passat per conèixer els cicles de crisi bonansa que la cultura ha tingut des dels pre-socràtics...
DECÀLEG DE PAUTES QUE PROPOSEM PER COMENÇAR A TRENCAR AMB AQUESTA SITUACIÓ:
1. Millorar la distribució de recursos.
2. Pensar que, en cultura, no tot ha de ser rentable econòmicament parlant, però tampoc no tot ha de ser subvencionable.
3. Planificar millor per augmentar el nivell cultural.
4. Posar coses en comú.
5. Posar imaginació en el món de la cultura si no volem ser "funcionaris encoberts" atrets per l'eròtica del poder.
6. Generar amants de la cultura, cosa que només s'aconsegueix amb una bona educació de base.
7. Rendabilitzar la feina feta i fer-la nostra.
8. Informar i crear inquietud, fer conscients les persones del que està passant.
9. Crear vincles entre totes les persones que ens dediquem al món de la cultura (en sentit ampli).
10. Començar a creure'ns que estem en l'era dels CO's: COmpartir, COl·laborar, COporduir, COfinançar, COdistribuir... COllons !!!
Bonica metàfora de les bombolles de sabó.
ResponEliminaSeguint-la: Quin tipus de sabó utilitzem? Quí ens el ven? Perquè el comprem? No cal Fairy per fer bombolles, de fet amb Fairy surten bastant lletjotes.
Una abraçada
xavier pla
si, pero pot ser hem de pssar de llarg de la metafora i ser una mica mes beligerants: si el funcionaris de presons tenen resó per tancar-se a la seva feina, podem nosaltres qualificar el que fem d'acció de protesta cultural???
ResponEliminaDONCS FEM-NE RESSÓ!!!
"Pa Negre"
ResponEliminaNo sé si és aquest el lloc per continuar debats i discusions. Si no és així, de moment, me n'aprofito.
És el cinema yanqui un bon exemple de neoliberalisme cultural?
El discurs neoliberal que se'ns ven des dels mitjans de comunicació argumenta (resumint exageradament) que no cal la intervenció proteccionista de l'Estat ja que els "mercats" s'autorregulen (això ja ho deia el liberalisme); i intenta demostrar la ineficàcia de l'estament públic, amb un atac visceral.
(S'autorregula a Espanya el mercat oligopòlic de les companyies telefòniques i energètiques? O el de la construcció i l'habitatge? O el de les finances?)
El cinema yanqui sovint s'ha posat d'exemple d'èxit del lliuremercat cultural, negant l'implicació de l'Estat. En canvi, podem veure que també és un oligopoli extremadament protegit per la institució pública:
1er. Dins del propi Estat, pel control dels canals de distribució i exhibició que exerceixen les Majors. El govern Reagan als anys 80 (inici del neoliberalisme) anul·là els decrets antitrust de 1948 (decrets aprovats com a mesura totalment liberal, per poder exercir la igual competència i evitar els dits controls oligopòlics).
2on. A nivell global, amb la MPA (Motion Picture Association), trust d'exportació que representa aquest cine internacionalment (el de les Majors, quedi clar). Aquesta organització treballa amb el Departament d'Estat i l'Oficina de Representants de Comerç per a monitorejar les barreres comercials (establir nivells de preus, termes de comerç, etc.) i són els que obliguen a quedar-se, entre altres coses, els paquets de pel·lícules (barreja de films amb algun blockbuster -superventes- i moltes produccions mediocres).
És això "lliuremercat" i un exemple de l'"individualime emprenedor"? Jo crec que és un exemple de com utilitzar l'institució pública (el diner públic i el poder) en benefici d'uns pocs (permetent l'oligopoli de les Majors i els seus accionistes) en una competència deslleial ferotge.
(Ei, que no tinc res en contra de les pel·lícules yanquis de les Majors, però sí en contra de les fal·làcies en torn del seu mercat)
Ritxi
Espero contrarguments dels "neoliberals", he he he! ;)
Después de rumiar los debates anteriores y sobre todo el último sobre “Bombolla Cultural” SI o NO, voto que NO, que no hay ni hubo burbuja cultural. Todos disfrutamos y nos aprovechamos de las posibilidades existentes. Igual que la mayoría de la gente de a pie no vivió por encima de sus posibilidades pero dentro de las posibilidades ofrecidas – hasta que las circunstancias cambiaron radicalmente - el sector cultural y tantos otros hicieron lo mismo. Seguro que dentro de lo que es la distribución del dinero público no todo se hizo de la manera más óptima, igual que sucede en otros ámbitos subvencionados. No dudo tampoco de que el afán de poder y protagonismo de ciertos beneficiarios conllevó al derroche de medios y falsas apariencias. Pero también creo que hubo un crecimiento positivo durante los años de bonanza y eso es algo que tenemos que valorar, mimar y utilizar como base de lo que se pueda construir a partir de ya. Ahora bien, lo que antes era posible, ya no lo es. Nos podemos quejar y debemos reivindicar la importancia de la cultura en casa y en la calle pero creo que sobretodo tenemos que ponernos a trabajar en crear un sector “lobby” que sea capaz de articular un marco en el que fijar estas reivindicaciones para el futuro, de forma que cuando vuelva a haber espacio de maniobra, estemos preparados para negociar con las administraciones y argumentar punto por punto todo lo que se les pida porque la iniciativa no saldrá de ellas. Por ejemplo, un borrador para una Ley de las Artes (muy necesaria creo), garantías para la protección de centros de arte contemporáneo, centros de creación y educación artística y la creación en sí.
ResponEliminaDesde que ha empezado la crisis, nos hemos quitado la venda de los ojos y nos hemos dado cuenta de que lo que hubo, ya no está. De allí que en un primer impulso, yo misma, asimilé el concepto de “bombolla cultural” como si fuera una realidad. En el 2009 llegué desde fuera con la gran ilusión de poder trabajar en el sector de las artes escénicas con una mochila llena de conocimientos sobre el “mercado exterior” (sobre todo belga y francés) y aunque a primera vista había un panorama similar (salvando las diferencias, sobre todo a nivel medios financieros), me di cuenta rápidamente de que no sería nada fácil encontrar un hueco para nuevos productos, ya fueran extranjeros o nacionales. Y es entonces cuando me sentí como el promotor de turno que se subió demasiado tarde al tren de la vorágine inmobiliaria. Pero no fue porque se trató de una burbuja que explotó, fue porque se desvaneció el espejismo, el espejismo del milagro de la economía española. Y esta diferencia es importante porque es muy fácil equiparar la situación de un determinado sector – sobre todo si es subvencionado - con una “burbuja”, eso llega muy bien a la opinión pública. Desafortunadamente la imagen es negativa y provoca reacciones de indiferencia. “Si se hinchó la burbuja y además gestionaron mal lo que tenían, ahora tienen su merecido, quien mala cama hace, en ella se yace…”
ResponEliminaAsí que lo que toca ahora es encontrar soluciones y por eso fue interesante el ejercicio del debate anterior de buscar pautas para evitar que en el futuro vuelva a pasar lo mismo. Todas y cada una de estas pautas forman parte de una nueva manera de hacer las cosas pero también es verdad que cada uno de los implicados en la experiencia cultural tendrá que buscar sus propias pautas. Lo que pueden hacer los gestores culturales no es lo mismo que lo que pueden hacer los creadores y lo que puede hacer el público poco o nada tiene que ver con lo que puede hacer la administración. Pero… no se trata de que cada uno vaya haciendo lo suyo por su lado, tenemos que encontrar la manera de cerrar las brechas entre administración, gestores, artistas y público. Eso, creo, ya nos lleva al tema del debate de hoy: conseguir, apelar a y fomentar una Ciudadanía Creativa a través de un proceso de horizontalización. A mí el aspecto que más me preocupa es el del público, el ciudadano para el que los artistas crean. No me preocupa por la falta de público – que también – pero por la brecha que existe entre creadores y ciudadanos, creaciones y destinatarios sin poder determinar muy bien las causas. Hasta ahora el ciudadano-receptor estuvo muy tranquilo, a ver si podemos llegar a una mayor implicación de todos con todos. Tal como apuntó Jaume como décima pauta: tenemos que empezar a creer que estamos en la era de los CO’s; COmpartir, COlaborar, COproducir, COfinanciar, COdistribuir... Co… !!!