Reflexions al voltant de " Nadie lo quiere creer" o el regal de La Zaranda

No és del meu gust parlar de produccions artístiques ens mitjans públics per allò del no generar opinions, però avui faré una excepció. Seria injust, crec, no fer una reflexió al voltant de l'obra que es va poder veure ahir dissabte 24 de març al Teatre de l'Escorxador: " Nadie lo quiere creer" de la Zaranda. El cert és que, a banda de gaudir com feia temps, em va semblar veure a l'escenari un recull de molte sde les coses que s'han debatut als Escorxadebats+.  Sens dubte era art, el que  vaig veure. Una interpretació magistral i una generació de imatges des d'una subtilesa fascinant recreaven una cultura. La temàtica.. compromesa, com només pot  sorgir de la ciutadania creativa puig la Zaranda està formada per persones.

Pel que fa al gènere, em vaig emocionar:  Després del visionat de l'obra la directora del teatre, Margarida Troguet,  amb un criteri digne d'elogi, va proposar al públic una petita trobada amb la companyia teatral per poder fer unes reflexions. Una de les preguntes que va respondre el director i actor Paco de la Zaranda  feia referència a la dificultat de defensar un personatge femení. Va ser molt revelador quan, amb una saviesa a la que només s'arriba des de la reflexió serena i compromesa,  Paco va dir que ell no representava un personatge femení o masculí, no es plantejava si era un baró o una dona... és el personatge i té unes característiques físiques concretes que l'actor no posa en valor.

 En definitiva, un escriptor, dos actors, un actor-director, el " Jaume" d'Alcarràs,  quatre cadires, tres ventiladors i diversos llençols  és tot el que necessita La Zaranda per crear una obra d'art. Gracies, mestres.

... i la propera cita Escorxadebats+...

Art i Ciència


Aneu preparant les neurones!!!!!!

CRÒNICA del 6É DEBAT: ART i GÈNERE

La Sisena de les sessions dels Escorxadebats+ va ser una altra trobada interessant. Es va posar al bell mig de la rotllana que ens organitza el tant temut tema: Art i Gènere.

En el decurs del debat vàrem  intentar donar un pas més en la temàtica i superar la idea de que quan parlem de gènere, en l'art, ens referim a valorar les produccions fetes per dones i coses per l'estil. Com va sortir al cercle de cada mes ( je,je) ja ha arribat l'hora de diferenciar els conceptes i assumir que aconseguir que l'art sigui igualitari és una tasca de tothom i que es concreta de diferents maneres:

• Recuperant la genealogia per tal de fer justícia i recuperar models. Tothom va estar d'acord en considerar que actualment ja existeix suficient informació a l'abast i, per tant, és responsabilitat de cadascuna de les persones interessar-se per saber què fan les artistes femenines.
• Que el discurs ja no es centri en descobrir si hi ha una subjectivitat pròpiament femenina i comú a totes les dones ( que seria el mateix que dir que tots els artistes masculins creen igual i ens sona més ridícul ) sinó que cal canviar el models simbòlics referencials per a que les dones també ens puguem reconèixer en l'art. Vàrem veure alguns exemples de noves dramatúrgies que ja treballen en aquest sentit. Es tracta, doncs, de deconstruir el gènere en l'art. Diu Virginia Imaz (que no hi era al debat però la varem citar), que les dones hem aprés de què, on i com riure, ja que l'humor és referencial ( hem estat domesticades ja que no estem presents a la societat en condicions d'igualtat, hem aprés a riure les gràcies masculines). Segur que això ho podem fer extensiu a totes les manifestacions i llenguatges artístics.
• Visibilitzar el treball de les dones tot superant el vell estereotip que indica que allò bo és el que s'acosta als estereotips masculins, és a dir, que la norma serà masculina i, per tant, les obres fetes per artistes femenines seran considerades menors, tal com indica Francis Borzello
• Permetre que les dones deixin de ser "objectes" de l'art per passar a ser "subjectes". Va ser piulat i en veu molt alta: aquest és un procés imparable. Com diu Val. Waslsh "ser testimonis presencials no espectadores"

Varem concloure la importància de fer aquest canvi i també la dificultat que representa. Però la presència al cercle màgic d'una gran dona que ha estat capaç de traspassar tot el que li van ensenyar com a correcte per deixar de ser "tant normal" i passar a ser "més feliç", ens mostrava contínuament que el canvi és possible i necessari.  L'art serà igualitari en el moment en que permeti a les seves dones l'acte de parlar per sí mateixes com a subjectes amb independència de pensament...

Diu Jill Dolan : " La escena es un espejo de la vida real, pero desde una perspectiva de género el espejo teatral es un marco vacío ". 

Sembla clar que, com diu Françoise Collin, si no hi ha un canvi en l'estructura simbòlica referencial no pot haver canvi en les relacions socials ja que l'art, apunta Anna Rita Fiascheti, és un procés relacionat amb tota la resta de processos històrics i socials.

... i per aquelles coses que té la vida, reflexionàvem al voltant de l'art i el gènere el mateix dia que moria Teresa Pàmies, a la que tant li deu el moviment feminista.

Així que. tal i com ens va arribar via piulada, la primera obra d'art signada per una dona data de l'any 975 dC i es troba a la Catedral de Girona. Doncs ja sabeu... no ens queda res, només em de recuperar memòria des de...sempre?

Gràcies per les vostres aportacions!!