No és del meu gust parlar de produccions artístiques ens mitjans públics per allò del no generar opinions, però avui faré una excepció. Seria injust, crec, no fer una reflexió al voltant de l'obra que es va poder veure ahir dissabte 24 de març al Teatre de l'Escorxador: " Nadie lo quiere creer" de la Zaranda. El cert és que, a banda de gaudir com feia temps, em va semblar veure a l'escenari un recull de molte sde les coses que s'han debatut als Escorxadebats+. Sens dubte era art, el que vaig veure. Una interpretació magistral i una generació de imatges des d'una subtilesa fascinant recreaven una cultura. La temàtica.. compromesa, com només pot sorgir de la ciutadania creativa puig la Zaranda està formada per persones.
Pel que fa al gènere, em vaig emocionar: Després del visionat de l'obra la directora del teatre, Margarida Troguet, amb un criteri digne d'elogi, va proposar al públic una petita trobada amb la companyia teatral per poder fer unes reflexions. Una de les preguntes que va respondre el director i actor Paco de la Zaranda feia referència a la dificultat de defensar un personatge femení. Va ser molt revelador quan, amb una saviesa a la que només s'arriba des de la reflexió serena i compromesa, Paco va dir que ell no representava un personatge femení o masculí, no es plantejava si era un baró o una dona... és el personatge i té unes característiques físiques concretes que l'actor no posa en valor.
En definitiva, un escriptor, dos actors, un actor-director, el " Jaume" d'Alcarràs, quatre cadires, tres ventiladors i diversos llençols és tot el que necessita La Zaranda per crear una obra d'art. Gracies, mestres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada