UN altre debat amb molta concurrència: Maite, Joan B., Eva, David, Jordi C., Marta G., Alba, Jordi V., Antoni, RAfa, Toni, Francesc, Puri, Marta S., Albert, Abi, Marc, Dani, Dolors, Marga, Jaume.
TITULARS:
MAITE: "El president del BBVA diu que l'estructura econòmica del nostre país és de lo milloret degut a l'actuació del govern."
JOAN: "Qatar sense tractat d'extradició"
DAVID: "El grup parlamentari del P.P. s'ha carregat la ILP"
MARTA G: "Celebrem que a Catalunya parlarem un altre idioma: el Balear"
RAFA: "Som líders de tota Europa en IVA"
TONI: "Elton John exhaureix les entrades a Cap Roig, venudes a 200 Euros."
ALBERT: "un metge salva una vida; per què no són notícies les bones notícies?"
JAUME: "Les xarxes socials revelen que hi ha molta gent fan de la Sara Montiel, que fins ara amagava el seu gust per la "caspa", mentre celebren la mort de Margareth Tatcher."
LA CULTURA GRATUÏTA
Comencem el debat introduïnt la idea de que hauríem de gaudir d'un Sevei Públic de Cultura gratuït, i després veure com hauria de ser l'actuació política sobre el mateix.
Immediatament es posa de relleu que els Jardins de Cap Roig van ser imaginats per iuna parella de filàntrops que a la seva mort el van cedir perquè fos d'ús públic en un intent de democratitzar la cultura, però ha caigut en mans de la Caixa Parlem? i de sobte la idea de democràtització s'ha perdut entre els papers.
Cal matissar que el concepte de gratuïtat pot ser molt estrany en aquells països que tenen com un hàbit pagar per anar a la presentació d'un llibre.
Això fa pensar a algunes persones que a la Cultura se li ha de donar valor, i alguns cops se li ha de posar un preu, tenint en compte que cal consumir cultura, i llavors ens preguntem si pagar les coses assequibles ha de ser a través de conceptes com:
- bi-pagament
- repagament
- copagament
Es puntualitza que, amb els Ajuntaments democràtics es passa del No-res a Tot, es van pujar preus fins a límits absurds i ara en paguem les conseqüències, d'aquest voler aprofitar-se de pagaments i subvencions en Cultura... però la cultura s'espavila i sobreviu (sempre ha sobreviscut) és una de les coses meravelloses que té.
El problema de que la gent no doni valor a la Cultura no depèn tant dels diners, com de l'eduació rebuda en les bases per generar gust i criteri, però això resulta dificil en un país, on els governs el primer que fan en entrar al seu mandat es modificar la llei d'educació i -tot i que hem millorat molt respecte al passat com manifesten algunes persones- l'educació en art continua sent molt minsa; la raó és que educar en tenir criteri pot generar subjectes que pensen i això és perillòs per al sistema capitalista-consumista que vol generar ramats de consumidors, a això hi contribueixen no només la programació política i els currículums escolars, sinó la programació d'alguns Equipaments culturals. Llavors, voler EDUCAR en el respecte a la cultura és complicat si no s'ha fet una feina prèvia i la gent continua qüestionant el valor/preu d'una actuació cultural o artística i no el preu que cal pagar a un fontaner o a un electricista per sortir del seu local: cosa que els ajuntaments pretesament democràtics no han estat capaços de solucionar, ni, en molts casos, tan sols s'han dignat a prestar-li la més mínima atenció.
L'enfrontament és entre democratització versus mercantilització?
Sorgeix la revelació de que 4 o 5 persones que assisteixen al debat viuen sense necessitat de T.V. I altres revelem que no considerem la cultura o l'art identificant-la (com fan altres) a l'entreteniment i al xoubisnes. En molts casos, consumir cultura es converteix més una demostració d'estatus de les elits econòmiques que no una raó de consum cultural.
Sovint la cultura canvia i evoluciona, mentre veiem que es va potenciant el consumisme enlloc de la participació cultural. Segons el Rafa la manca de qualitat ve donada pel fet que la cultura sigui de franc, i en la realitat capitalista per donar valor a la cultura cal que aquesta tingui un preu, tot i que aquest no és una variable a tenir en compte quan parlem del consum, perquè no influeix! Això em fa pregutar com és que el primer que fan alguns equipaments quan la gent no assisteix als actes programats és baixar els preus de les entrades o donar dos entrades al preu d'una o fer associacions d'amics de l'equipament que tenen més barates les entrades??
Cap al final de la sessió, en Daniel diu que la cultura ha d'estar al servei de tothom qui la vulgui fer servir i consumir, independentment de que la pugui pagar, llavors qui pugui pagar més que pagui més. Caldria deixar de posar l'atenció en els diners i posar-lo en les persones perquè no estem en un món on el menjar sigui escàs, on la cultura sigui escassa, sinó que només és escassa la forma de distribuir, dominada pels agents que pretenen mantenir el poder i la riquesa només en mans d'uns quants.
