CRÒNICA DEL DEBAT SOBRE LA DELINQÜÈNCIA CULTURAL

Entrem en aquest nou tema - del que no tenim massa referències - al qual s'hi sumen noves "devocions":

Maite, Marga, Jaume B, Joan, Maria, Arnau, Teresa, Amàlia, Fèlix, Pilar, Jordi C, Jaume R., David, Marta G., Jordi P., Ramon...

TITULARS:

MAITE: A la Sala 2 de l'Escorxador s'exhaureixen les entrades dues vegades consecutives.

MARGA: Apareix la marea roja per la cultura.

JAUME B: Un llamp fulmina el Vaticà mentre unes noies ho celebren ensenyant els pits i tocant campanes de victòria a París.

FÈLIX: La política cada cop es distancia més de la realitat.

PILAR: Descobreix que, malgrat tot, la gent continua col·laborant.

JAUME R: ERO per sorpresa al Vaticà: "EROTIKÀ"

DAVID: Rajoy menteix sobre el seu sou en una televisió local.

ENTREM DE PLE AL TEMA: QUI SÓN ELS DELINQÜENTS CULTURALS? QUÈ FAN?

- Les corrides de braus, ja podrien ser delinqüència cultural. I el tractament que se'n fa posant-ho al mateix nivell que la dació en pagament també.

- L'art al carrer es titllat d'acte delictiu. Quan un artista comet una infracció (a la qual no es pot anomenar delicte per no estar tipificada en el Codi Penal) les forces de seguretat el "conviden" a abandonar el carrer... No fora millor que els convidessin a un cafè amb llet ?

Jaume R. vol manifestar 2 punts de vista de relació entre delinqüència i cultura:

a. la mitificació de la delinquència des del món de la cultura.

b. la col·laboració: fins quin punt la cultura col·labora en la percepció de la delinquència...

QUÈ ÉS LA DELINQÜÈNCIA CULTURAL?

Coses que es consideren com a tal:

- l'IVA del 21 %

- les contraprogramacions culturals, 

- els ajuntaments i representants que no paguen, 

- els artistes i companyies que s'ofereixen a fer espectacles a preus baixos, la competència cultural deslleial. 

- la mala gestió que han fet algunes persones de col·lectius i associacions volent-se embutxacar més diners dels que els pertoquen (igual que alguns polítics, entenc) ha produït, per exemple, la futura desaparició de l'Associació Artística d'Audiovisuals.

- les subvencions no pagades.

- les subvencions atorgades sense criteri.

Es parla de la necessitat de buscar escletxes a la normativa, a la llei, aprendre a organitzar-nos de manera que poguem trobar un camí viable per continuar creant. I sorgeix la pregunta ¿Es que no som prou valents com per encarar-nos a aquelles lleis o ordenances que ens semblen incoherents o abusivament recaptatòries?

Les administracions generen molta VIOLÈNCIA ESTRUCTURAL, fent-nos creure que la ciutadania és estúpida... i fent que cada cop hi hagi un divorci més gran entre política i ciutadania... Es lògic, els polítics que hem escollit i que normalment no compleixen el que han promés no podem canviar-los quan ens adonem que ens han fallat o ens han enganyat, hem d'esperar quatre anys, un període massa gran com per tocar-los el crostó. Hi ha una manca de transparència real i d'accessibilitat en les decissions polítiques, es preveuen les al·legacions però tenen poca repercusió quan es fan.

Tot això genera una VIOLÈNCIA per part de les institucions administratives i governamentals que fa, que tot i no estar tipificada com a tal, afecti molt la ciutadania i aquesta acabi amb una actitud de tantsemenfotisme amb la base que "tampoc canviarà res", cosa que als polítics els va molt bé i per això sempre esgrimeixen l'argument de que cada quatre anys decidim.

Estem vivint en un sistema de sectors subvencionats, on no caldrien aquestes subvencions si a la gent se li pagués per la feina feta, si tothom pogués treballar, si els polítics enlloc de pensar primer en ells pensessin més en la ciutadania; el Joan manifesta que surt al carrer desafiant les normes, les ordenances i per tant sentint-se un delinqüent... El conseller Treserras deia que es gastava més en antidepressius que tota la partida pressupostària de cultura.

Podem comprovar, que hi ha decisions polítiques arbitràries, que són fruit de la ignorància i de la impotència, del "Aquí mano jo i punt" i que deixen la ciutadania en indefensió absoluta. Això també és un delicte cultural... que hi hagi persones que no saben fer la O amb un canut ocupant càrrecs polítics... i acaba aquesta ronda amb un comentari de la Pilar que ens fa pensar a tots: "El més greu és que això no és l'excepció, és la regla."

Bàsicament, una conclusió queda clara: als polítics la cultura els fa nosa perquè ensenya a pensar i a ser crítics i a queixar-se, i això no els interessa, el que volen són persones adormides que treballin (si poden) i que no es queixin massa ni parlin malament del malament que es fan les coses.