Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 13 de desembre del 2012

LA MANIPULACIÓ MEDIÀTICA


Us passo un dels molts enllaços que porten al decàleg, però alerta pq he trobat moltes informacions negant l’autoria de Chomsky (tot i que està inspirat en els seus texts) i sembla que qui en va fer la compilació va ser un tal Sylvain Timsit.

Noam Chomsky y las 10 Estrategias de Manipulación Mediática

LINGÜISTA, FILÓSOFO, ACTIVISTA ESTADOUNIDENSE Y UNA DE LAS FIGURAS MÁS DESTACADAS EN TEORÍA LINGUÍSTICA Y CIENCIA COGNITIVA, NOAM CHOMSKY, HA PUBLICADO HACE UN TIEMPO DIEZ PUNTOS CRÍTICOS SOBRE LA MANIPULACIÓN MEDIÁTICA A LA QUE SOMOS SOMETIDOS A DIARIO.

EN LOS TIEMPOS QUE CORREN, CABE RECORDARLOS.

•1. La estrategia de la distracción.
El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. ”Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

•2. Crear problemas y después ofrecer soluciones.
Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.

•3. La estrategia de la gradualidad.
Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.

•4. La estrategia de diferir.
Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.

•5. Dirigirse al público como criaturas de poca edad.
La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. ¿Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad.

•6. Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión.
Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un cortocircuito en el análisis racional, y finalmente al sentido critico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…

•7. Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad.
Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

•8. Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad.
Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto…

•9. Reforzar la autoculpabilidad.
Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. Y, ¡sin acción, no hay revolución!

•10. Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen.
En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídos y utilizados por las elites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.
Noam Chomsky

dimecres, 12 de desembre del 2012

CRÒNICA DEL 2N ESCORXADEBAT: PERIODISME CULTURAL.

En començar, el Joan deixa una vela al centre que prové de la mobilització a favor de l'escola pública i de qualitat... l'ha portat encesa des d'allà...  i el Jaume aprofita per batejar-nos amb el mot d'ESCORXADEVOTS... (presents que érem el Jordi C, el Jordi P. l'Antoni, la Carme, el Joan, la Marta G, La Marta S. la Marga, el Jaume R. el Jaume B i el David)

TITULARS DEL DIA:
Es celebra el premi Nobel de la "po" a la U.E.
Ha baixat gairebé un 40 % la venda de loteria
El PP es carrega una proposició no de llei de la comissió de cultura al congrés dels Diputats.
A "Sálvame" es feien creus que Espanya no anés a Eurovisió, total per 700.000 Euros.
Madrid es presenta de nou a la candidatura dels JJOO 2020
El Ministre Wert es compara amb un brau, amb el perill que comporta de tallar-li "las dos orejas y el rabo".
Es vol fer una nova llei d'educació però que no millorarà ni mètodes, ni continguts, ni objectius.

TEMA DEL DIA:
Sembla ser que la cultura en els mitjans de comunicació resta aliena a les altres pàgines com si aquestes no fossin part de la cultura...
La gent a la que ens agrada la cultura NO SOM una secta perquè no tothom tenim els mateixos gustos, unes persones tiren cap aquí i les altres cap allà.
D'altra banda, es proposa englovar la cultura dins el terme "diversió" perquè ens diverteix, tot i que a algunes persones la catalogació de cultura com a "entreteniment" els tira enrere.

No és certa la pretensió que els articles de cultura siguin d'opinió i la resta pretenguin una certa objectivitat; llegim el decàleg d'Albert Lladó, l'objectivitat no existeix, quan un escriu representa, i interpretar no és manipular, cal gaudir en positiu de la informació... Veiem-ho en el següent quadre de René Magritte
El més important serà, doncs, conèixer l'ofici i saber molt sobre el tema del que estàs parlant, però una de les coses preocupants (cada vegada més) és que el que s'acaba fent són els titulars on resulta fonamental la matemàtica, és a dir, la quantitat enlloc de la qualitat de l'acte cultural (o de la mena que sigui).

Una altra consideració és que la cultura és intrínsica al gènere humà: si no ens preocupem per donar cultura a les persones, aquestes la prenen, cosa que va molt relacionada amb l'educació, si no s'eduquen les persones, els mitjans (majoritariament la televisió) ho faran per tu; sorgeix llavors la qüestió de com es pot competir (com a creadors- persones amb necessitat de compartir una creació) amb els mitjans que ja tenen el públic guanyat només per existir a tots els menjadors de totes les cases. 
Es fa una explicació i és que no s'ha de competir en el sentit clàssic, sinó que cal trobar maneres d'estar present, d'aliar-se, de contraposar-se... I saber si amb el terme "estar present" entenem TRIOMFAR en el sentit de vendre l'ànima al diable/massa de gent o l'entenem com un triomf més discret, sense necessitat de grans multituds.
Una consideració important és que "el llindar del mínim sostenible per triomfar" ha crescut al mateix nivell que tot, l'evolució dels diferents mínims ha creat unes diferències molt grans entre l'oferta cultural que fa que quedin poc intersticis per poder formar part de l'espai reservat a les manifestacions culturals, la manera de formar-ne part, és ser molt conscient de què vols i què pots ser i desfensar-ho encara que no sigui devant de multituds.

Dins els mitjans, la majoria d'informacions sobre art i cultura es redueixen a l'agenda i a algunes noticies posteriors a l'acte en qüestió. Es comenta que no hem de perdre de vista que els mitjans tenen un interès econòmic, polític i adoctrinador i que d'això també en depèn la secció de cultura... Cal trobar, tenint en consideració això, la manera de seguir uns bons prescriptors, de convertir-nos en crítics -en el sentit de tenir i defensar un criteri- perquè la voluntat es pot massificar, igual que el criteri. Resulta molt més fàcil NO FER ÚS del sentit crític pel perill de sentir-te exclòs del GRUP/MASSA.
Un altre perill són els HÀBITS, les COSTUMS, que poden fer que no s'obrin noves inquietuds i expectatives en el món de les manifestacions culturals. CAL EDUCAR AQUESTS HÀBITS DE CONSUM DE CULTURA, PERÒ COM? QUI N'ÉS RESPONSABLE???
Entrem de nou en un debat sobre la responsabilitat de les persones que es dediquen al món de l'educació i de la corresponsabilitat dels diferents agents culturals, però com ens n'anem del tema creiem millor deixar-ho per a posteriors debats !

Reconduim el tema parlant del què passa amb el dèficit informatiu quan potser seria possible que causés interés en la ciutadania i aquí incorporem algunes aportacions de Noam Chomsky i de Stuart Hall:
- La construcció selectiva del coneixement social.
- L'inventari d'estils de vida per a que la gent s'hi vegi reflectida i orquestrar-los per a que sonin tots a la vegada.
- Estratègia de la distracció: omplir de coses insignificants la informació perquè les realment importants quedin amagades.
- Crear problemes per poder aplicar després la solució.
- Infantilitzar el públic.
- Usar els registres emocionals enlloc del raonament.
- Provocar la complaença en la mediocritat. Passa per conéixer molt bé les reaccions del públic.

Un cop aquí tanquem la sessió deixant com a tema per al proper debat el Divorci entre Educació i Cultura. 
Tanca el Joan amb una cirereta que s'ha de convertir en una peça musical.




dimarts, 11 de desembre del 2012

SEGON ESCORXADEBAT D'AQUESTA TEMPORADA

Dimarts, 11 de desembre de 2012 - 20.30 h – vestíbul del Teatre – de franc i obert a tothom
Escorxadebats+, un espai de reflexió a l’entorn de les arts i la cultura
Us proposem, a través de l’Escorxadebats+, llevar la pell dels aspectes intrínsecs als valors culturals, de creació, de pensament... Per tal d’atansar-nos al moll de l’os de la nostra idiosincràsia cultural. Un projecte obert de participació que ens implica, ens complicita i ens compromet.

En aquesta segona sessió de la temporada 2012-2013, parlarem de “Periodisme Cultural. Com conviu la cultura amb els mitjans”
Recordar les novetats d’enguany a l’ordre del dia:
-Posar titulars a l’actualitat cultural
-Debat
-Pausa te
-Debat
-La Cirereta: qualsevol dels assistents pot fer una intervenció artística per cloure el debat.